Grècia

La revolució surt a l’horitzó del país vell.

La tardor passada, els presos grecs ens mostraven que estaven plenament disposats a donar la vida per la revolució fent una vaga de fam universal, que va durar vàries setmanes.

Dissabte passat van protagonitzar un alçament contra els carcellers de la presó de Chania, a Creta. Denuncien les condicions en les que es troben les cel·les, van ocupar el pati central de la presó i van aixecar les barricades. Reclamen l’alliberament incondicional de presos grecs que no mereixen estar a la presó, volen desmassificar les presons. Xania és una presó que consta de 157 presos, 103 llits i només un lavabo per cada 57 interns. Els presos han establert una assemblea revolucionària i prenen les decisions per votació. Llibertaris.

Comunicat dels presos de Chania:

“Nosaltres, interns de les presons judicials de Chania, avui 21 de març de 2009, reaccionant a les miserables condicions de vida hem rebutjat tornar a les nostres cel les, demanant la desmassificació immediata de la presó. Creiem que la solució és la transferència immediata d’un gran contingent d’interns a altres presons del país. El que ningú no tolera per un sol moment més és la manca d’CONDICIONS HUMANES DE VIDA I DIGNITAT!

No entenem com pretenen que no ens aixequem quan som 157 persones en una presó en la qual només hi ha lloc per a 70, i 57 de nosaltres estem forçats a compartir una secció per a 20, compartint un sol lavabo, havent de fer torns per fer-lo servir; quan hem d’unir llits perquè dormin tres en el lloc de dos, quan no tenim aigua calenta i quan tenim fred, quan vam plorar i ningú ens escolta, quan l’Estat està ocultant a la societat aquesta veritat inenarrable!

Una vegada més l’estat és el culpable moral d’un aixecament que era inevitable! Les amenaces vetllades sobre repressió cap a l’aixecament i de penalitzar aquells de nosaltres que prenguem part en ell, com rebels-vilans-criminals, no ens fan por.

L’estat sempre serà el nostre enemic. El terrorisme d’estat no passarà! Hem votat per consens i hem acordat: Continuarem la nostra lluita fins que parlem amb un representant del Ministeri de Justícia i les nostres demandes siguin escoltades.

Interns de la presó de Chania”

Ahir, a la presó de dones d’Eleonas, Thiva, a la Grècia central, va ocórrer un altre alçament, després que una manifestació aconseguís arribar a la presó per parlar amb el seu director, aquest es va negar a rebre els manifestants. Aleshores les preses van començar a destrossar part de la presó. Els amnifestants segueixen a fora de la presó, esperant, i a mesura que passen les hores se’ls hi van afegint gent, llibertaris arribats d’arreu del país s’asseuen davant la presó i esperen.

A la presó grega més gran, els interns s’han declarat en vaga de fam en solidaritat amb la resta de presos en lluita.

Aquests alçaments contra el poder establert a Grècia et fan arribar a la conclusió que no tot està perdut, ens queda encara una petita esperança per seguir lluitant per eliminar l’estat, i ens mostra un clar exemple que la lluita llibertària no és en và, que té uns fruits, sembla que molts no en tenen prou amb la revolució del 36 i han de fixar-se en aquesta revolució que està apunt d’esclatar a Grècia, i que no trigarà a esclatar aquí.

“Dia mundial de l’Aigua”

Quina collonada, aquests neoliberals ja no saben què cony inventar-se per semblar progres i respectuosos amb els drets humans.

Us deixo amb una frase:

“Des de quan una font de vida com l’aigua s’ha de vendre i comprar com les mercaderies?”

[Bolonya] Què hem de fer?

Aquesta deu ser una de les preguntes que ha passat pel cap dels estudiants aquests dies, entre abans d’ahir i ahir, han encès un foc que no sabem ara com aguantar-lo. A mi m’agradaria poder exposar què és el que crec que hem de fer davant de la declaració de guerra del dimecres, però no sé com fer-ho, les idees que tinc són massa radicals, però també en tinc d’altres més pacífiques, la meva ment es troba en una mena de cruïlla i no sap on tirar. Radicalitzar les accions? Guanyaríem força i pressió, però perdriem la complicitat dels mitjans i de la gent que fins ara se’ns ha unit perquè erem pacífics, sens dubte és l’opció que triaria. Continuar pacífics i aguantar? Aquesta seria l’opció que ens convidria triar, per caure bé a la societat i perquè ells caiguin encara més malament, però sent pacífics no aturarem Bolonya, no. Hauríem de plantejar-nos el volem agradar o volem guanyar, jo tinc clar que volem guanyar, no? Doncs encenem l’energia que duem a dins i plantem cara a aquesta colla de desgraciats.

[Bolonya] Crònica d’avui 19 de març

Després de concentrar-nos davant el rectorat, hem emprès la marxa cap al carrer Pelai, hem intentat baixar per la Rambla, però els Gossos l’havien tallada, per tant, després d’esperar-nos una estona davant aquests, hem optat per anar per Urquinaona, hem baixat Via Laietana avall fins al Carrer Jaume I, hem pujat pel carrer i hem entrat a la plaça Sant Jaume, erem milers, cridavem i picavem de mans. Per uns moments he pensat que què podien fer les forces repressives aliades del capital contra aquella multitud emprenyada, ens veia capaços d’assaltar els palaus de plaça Sant Jaume i prendre el govern, jo sempre penso més enllà de la realitat. El desplegament policial era espantós, al Carrer Ferran, hi havia potser més de 25 furgones esperant qualsevol incident per baixar i atacar-nos.

Els Gossos s’han desplegat al voltant de la Generalitat, i la Guardia Urbana al voltant de l’Ajuntament, hi havia 3 files de 40 policies per fila, amb l’escut preparat i la porra apunt per atacar-nos i destrossar-nos com ahir. Algunes estudiants han llençat pintura als Gossos, la gent estava molt emprenyada, i la tensió era alta, un estudiant llença un ou contra les forces policials i toca de ple un Gos, enmig del casc, desitjo que aquell ou sigui podrit. Portem ja 1 hora a plaça Sant Jaume i la gent va marxant, mentre que ells es mantenen a l’espera, estan que mosseguen, però avui han rebut ordres d’estar-se quiets. Una estudiant s’acosta al cordó policial i compra un número de la loteria a un venedor que estava darrere el cordó, aquell home estava al·lucinant. La gent aplaudeix. Ens asseiem davant d’ells, i varies persones criden i donen arguments per justificar la protesta, jo m’hi afegeixo al crit de “Que no ho veieu? Si penséssiu una mica, us adonarieu que la vostra vida és d’ells, us heu convertit en una eina del capital, i la vostra feina és reprimir les idees! DESGRACIATS! ESCÒRIA!” rebo aplaudiments per part dels companys asseguts.

L’ambient agafa una dinàmica més divertida per part nostra, els hi expliquem acudits i adècdotes divertides, a algun Gos se li escapa el riure, però segueix alerta. De sobte, un grup de persones agafen una pilota i es posen a jugar entre el cordó policial i nosaltres, els aplaudim, ells no triguen a requisar la pilota, l’ambient es torna tens. Passa mitja hora, crits i més crits, frases, arguments, i de més, tenim la raó, però ells la força, cal aguantar.

Marxen els meus companys i jo em quedo, m’assec més endavant i estableixo una xerrada amb el Gos que tinc davant, li parlo i sembla que no m’escolti, li dic que com explicarà al seu fill el que va passar ahir a la nit, i quina vergonya sentiria jo si ell fos el meu pare, ell ho sent, i ni s’immuta. A hores d’ara queden dues de les tres files d’abans, i acaben de treure la segona, davant meu tinc 3 Gossos equipats de cap a peus, amb el seu escut i la seva porra. Ens els mirem i els hi diem que estan molt afavorits pintats de rosa, que fan molt de goig, els humiliem i ells no carreguen, la gent va marxant. L’ambient comença a tornar-se molt divertit, ens riem d’ells a la seva cara i ni s’immuten, al gos que li ha caigut l’ou al cap, ens mira amb ràbia, m’aguanta la mirada i jo faig el mateix, l’acaba desviant. Finalment, donen l’ordre de retirada, els hem guanyat, hem resistit davant d’ells, ens hem fos al sol, i ara són ells els que abandonen, la raó ha vençut la força.

Ha estat molt bé.

[Bolonya] Nit de lluita, dia de lluita

Ahir la lluna va contemplar escenaris esfereidors, ahir el sol va aixecar-se amb cops, blaus, caigudes i detencions. Avui el sol s’aixeca amb lluita, lluita, i més lluita.

N’estic del tot segur que la claror del sol caurà sobre tots aquells que van ordenar aquella barbaritat, s’han fotut de peus a la galleda, ens bull la sang.

HUGUET, MARAGALL, MORESO, RAMÍREZ, SAURA. ENS APUNTEM ELS VOSTRES NOMS.

Ens veiem al carrer.

RE-SIS-TÈN-CIA

PODEM!

Avui ha sortit al carrer, de la mà del Col·lectiu Crisi i distribuït per un total de 2000 voluntaris arreu de Catalunya, el diari PODEM!. Aquest diari posa en relleu els problemes actuals de la societat catalana, problemes que causa el capitalisme, i que no tenen aturador. Ens planteja alternatives al sistema, ens proposa una altra forma de viure i conviure amb la resta, una societat on no hi hagin diners, ni tampoc egoïsme, una societat de tots i per tots, del poble i per al poble.

Com a voluntari del col·lectiu, porto tot el matí repartint diaris arreu de la comarca, Igualada a hores d’ara n’està ple. Però com que tenim aquesta gran eina que ens ha fabricat el sistema i que pot ser contraproduent per ells, us deixo la publicació completa del diari aquí en PDF i tot seguit en enllaços HTML i documents a part.

Manifesta’t – Skafam

PODEM VIURE SENSE CAPITALISME

Podem viure sense els bancs

Podem viure sense les multinacionals

Sense diners

Sense classe política

Salut!

Societat civil vs. classe treballadora

Avui penjaré un article que no és meu, que va publicar L’Accent ara fa uns dies, l’he llegit fa una estona, no sé perquè em va passar per alt, normalment sempre em miro quins articles hi ha nous a la web de L’Accent.

Bé, us el deixo, és magistral:

Dret a decidir, mobilitzacions per les infraestructures, inversions per a l’aeroport, pacte nacional per l’educació, estratègies de país, i tants noms com interessos creats per a l’ocasió degudament mediatitzats pels altaveus dels seus amos. En els últims anys, l’anomenada societat civil, ha protagonitzat portades de diaris, ha obert informatius, i s’ha organitzat per millorar la vida dels catalans, si més no, això ens han venut. Però, qui és la societat civil catalana? Per quins motius és mobilitza? Amb quins interessos ho fa?

Segurament, l’ús massiu d’aquesta paraula –que no l’invent, molt anterior- l’hem de buscar, a partir de la caiguda del govern de Convergència i Unió de la Generalitat Principatina.

Un cop passada la hecatombe, l’estratègia definida pel pinyol, passava per configurar un bloc dins el catalanisme polític capaç de forçar el retorn del partit tradicional de la burgesia catalana al cap de munt de la institució regional. Dins d’aquesta estratègia, han fet creure que les necessitats de la burgesia catalana són les necessitats de la societat catalana, i han comptat amb la complicitat tant dels mitjans de comunicació afins com de les opcions reformistes de d’independentisme, i fins i tot d’un gruix gens menyspreable de independentistes d’esquerres, incapaços de veure que el projecte de la societat civil catalana, és en definitiva, el projecte de la burgesia espanyola a casa nostra. Una burgesia que parlen la nostra llengua, que són socis del Barça i del RACC, que llegeixen La Vanguardia i estan subscrits a l’Avui, paguen quota de l’Òmnium Cultural, i duen el CAT a la matricula del Cayenne, per les pistes de Vaqueria, o els ports esportius de les comarques gironines. Aquests son els responsables de finançar via “club de la subvenció”, les iniciatives de la societat civil catalana, els que fan caldo de cultiu als mitjans de comunicació de masses esperonant als bons patriotes a sortir al carrer a manifestar-se pels seus drets, i quan dic seus, vull dir dels seus, dels burgesos. No dels que surten al carrer, doncs cada cop es fa més evident que, la societat civil catalana reivindica el mateix que la burgesia, i cap altre reivindicació social mereix el mateix tractament, malgrat l’evident necessitat social que se’ns ve al damunt. O pitjor encara ens volen fer creure que per superar la crisi del capitalisme ens cal recolzar aquestes iniciatives, a l’ús de l’empresariat català.

La crisi del capitalisme, fa tants anys que existeix com el propi sistema, ara però diuen ens afecta a nosaltres, els treballadors dels països de la perifèria del centre capitalista.

Quines son les problemàtiques reals dels i les catalanes? Bàsicament, ras i curt, el problema principal de la classe treballadora dels Països Catalans, rau en ni controlar els mitjans de producció, ni el repartiment de la riquesa, ni les estructures formatives i de comunicació que la mantenen alienada.

Algú ho diria amb més floritures i marejaria la perdiu, pel fet d’intentar guanyar quatre vots al centre esquerra, sense adonar-se que ni ens cal guanyar vots del reformisme, ni fem política per guanyar vots.

L’esquerra independentista te al seu davant l’estranya disjuntiva entre triar el projecte de la societat civil catalana, o al de la classe treballadora dels Països Catalans. I dic estranya, no perquè resulti estrany haver de triar entre un o altre projecte, sinó pel fet de veure esmaperdut com companys de lluita estan més pendents dels vents que bufen dins la casa gran del catalanisme i de creure en escissions dins el reformisme d’ERC que no pas de construir un projecte per a les classes populars catalanes. No en dubteu, quan ells no en controlin les estructures, adéu subvencions, adéu autocar, paella i manifestació, adéu portades de diaris i telenotícies, en definitiva adéu “xiringuito” preelectoral, adéu plataforma d’intel·lectuals, adéu projecte. El dia que això passi, la burgesia catalana seguirà a la llotja del Nou Camp i del Liceu, a les tertúlies del circulo eqüestre, seguirà subscrita a l’Avui i seguirà pagant quota a l’Òmnium de torn, això si, la classe treballadora seguirà sense el control de les estructures del poder, i se sentirà altre cop enganyada per l’esquerra, bé, per una part de l’esquerra. I no en dubteu, us voldran fer creure que és culpa d’aquesta esquerra que va fracassar el projecte. Tant de bo siguem capaces de fer fracassar el seu projecte, siguem capaces de construir el nostre, evidenciant que de projecte només n’hi ha un, si l’objectiu final és d’independència i socialisme per a la nació sencera.

Marc Garcia, militant d’Endavant.

Com he dit, l’article d’opinió és magistral i diu tot el que m’hagués agradat dir a mi en un article semblant que hagués publicat en pocs dies segurament, el tenia en ment.

Els nens de Huang Shi

Acabo de veure aquesta graaan pel·lícula, basada en una història real d’un jove periodista britànic que decideix anar a la Xina dels anys 30, la qual estava sotmesa a dues guerres, la civil, entre nacionalistes i comunistes, i contra els japonesos. Aquest periodista, anomenat George Hogg, es troba de sobte en una ciutat assetjada per l’exèrcit japonès, i el capturen, quan estan apunt d’executar-lo, un comandant comunista l’allibera i el condueix a Huang Shi, un orfenat a les afores de Pao-Shi, o una cosa semblant… s’ha de fer càrrec ell sol d’una tropa de nens, fins que els nacionalistes arriben i els obliguen a marxar del lloc, agafen la Ruta de la Seda, al cap de 800 quilòmetres, arriben a Lang Chao, allà els proporcionen uns camions per arribar fins al seu destí, una ciutat anomenada Sandan, o una cosa semblant, quan arriben allà ell agafa al Tetanus i mor.

A part que la història és fascinant tenint en compte que és totalment real, la pel·lícula la trobo molt intensa i interessant. Us la recomano.

Descàrrega:

[Torrent]

Brussel·les

Brussel·les, ciutat de cols!

No vull criticar els més de 6.000 catalans que van anar a aquesta capital europea a reclamar un estat català neoliberal. No, els respecto, perquè ja està bé que hi hagi gent que pensi que podem ser independents, i que ho donin a conèixer.

Però el que no puc fer és donar suport a una manifestació de 6.000 persones que volen un estat català neoliberal, no… va contra els meus ideals donar suport a aquesta gent. La majoria, militants d’ERC i de CiU i simpatitzants de la Plataforma Decideixo Decidir i de Sobirania i Progrés. Colla de reformistes, si Catalunya ha de ser independent i vosaltres l’heu de tirar endavant ja podem oblidar-nos d’un estat socialista. I no penso oblidar-me’n.

Quan els hi dius que vols independència, i alhora, socialisme, et diuen, oh, no, primer independència, i després ja ens ho pensarem i ja decidirem què volem, i un rave, tots sabem que faran el que el donarà la gana un cop independents, i això tampoc és bo, ni digne. No senyors no, això no es tria, s’aconsegueix, quan la majoria viu sota condicions precàries sota el capitalisme, elegeixen lluitar pel socialisme, que pot ser més llibertari o menys, però que garanteix els drets del poble treballador. Jo no vull una Catalunya neoliberal, no, passo, mai de la vida. Tampoc vull una Catalunya socialista, vull una Catalunya pel poble català, i que aquest elegeixi el que cregui que pot aportar millor qualitat de vida, més drets i menys deures.

Socialisme. (i independència)

Bolonya

Buf, el tema etern, aquell que ens porta de cap ara ja més d’un any. Un puto any dient que els estudiants no volem bolonya, fent manifestacions, ocupacions, xerrades, actes de tota mena, intentant parlar amb els que manen i ens volen imposar (com de costum) aquest procés que no acceptem ni acceptarem mai.

Durant la vida, o si més no als principis d’aquesta (que és on em situo jo i la majoria dels que no acceptem Bolonya) aprens a que si una cosa no surt bé d’una manera, pots intentar-ho d’una altra manera o bé desistir i oblidar-te de complir aquesta cosa, aquest objectiu. Crec que un any és més que suficient per acceptar i assumir que la lluita duta fins ara contra Bolonya no ha donat un fruit prou bo, d’una poma madura i bona, n’ha sortit una poma verda, i dolenta. ha obert consciència a moltíssima gent, estudiants en general, que estaven adormits contemplant la pissarra i obeïnt el professor.

Cal que el moviment antibolonya accepti que s’ha acabat. La lluita dialogant i pacífica amb els òrgans de l’estat ha finalitzat. Els hem donat un any perquè veiessin que teniem força, que opinavem NO a TOTES les universitats a les quals s’ha fet una consulta a l’estudiantat, i deiem NO amb rotunditat i fermesa. Cal que assumeixin, els que encara no ho han fet, que Bolonya és un fet. Que Bolonya és quelcom consumat. Que tota lluita pacífica contra el pla ja no val.

Així doncs, què cal fer? Armar-nos d’idees, de conviccions i d’estratègia, sortir al carrer i fer sentir la nostra veu com mai s’ha fet fins ara, fer-nos sentir durant hores a la nostra llar, el carrer. No desistir. O és que s’han oblidat ja els fets de Seattle? Bolonya és tant o més important que la OMC. No proposo que ens carreguem als rectors, ni tampoc que armem un sarau com haurien fet els més anarquistes, aquells que agafen el còctel per res, i només es dediquen a deixar malament el moviment. Endurim les protestes, sortim al carrer indefinidament, tallem carreteres i vies de tren, que la gent sàpiga que no ens donarem per vençuts ni ara ni mai, que aquesta universitat nova que ens volen imposar és quelcom negatiu per nosaltres i per la nació.

Cal doncs, que ens hi fotem a fons, i per no parar.

ATUREM BOLONYA!

NO A LA PRIVATITZACIÓ!