Canvi d’adreça del bloc

M’he passat a WordPress.org i aquí teniu la meva nova direcció:

http://www.binic.net/blog

Salut!

Aixecar el moviment (I)

Demà hi ha programada una xerrada sobre el Pla de Bolonya i la Llei d’Educació de Catalunya a Igualada. Convoquem el SEPC Anoia i l’Assemblea de Joves d’Igualada, aquesta darrera nascuda arran de la dissolució del nucli dels Maulets Igualada.

Alguns us preguntareu… què hi té a veure el títol? Jo us dic que hi té molt a veure, tant com que crec que aquest acte serà l’inici d’un moviment social a Igualada i potser arreu de l’Anoia. Establirem contactes, i aquest cop no els deixarem anar al vol, no sé quina és la voluntat de la majoria, però la meva és encetar una etapa de reivindicació a la nostra comarca, que ja toca.

Ja veurem com anirà.

DEFENSEM L’ANOIA!

Abocadors, parcs eòlics, pisos sense vendre, corrupció, especulació del terreny, destrucció de la fauna i de la flora autòctona de la comarca.

NO HO TOLERAREM!

Solidaritat? Hahahahaha! CÍNICS

La solidaritat aplicada en el si del sistema neoliberal no és res més que una moda i una fal·làcia. Les famílies de classe mitjana-alta, que principalment viuen en urbanitzacions controlades les 24 hores del dia per càmeres de seguretat i patrulles de Mossos (que no paguen, i que paguem tots), inverteixen part del seu capital al que ells anomenen “3r món”, què aconsegueixen fent això? Se senten molt bé sabent que estan ajudant a millorar la qualitat de vida de les persones, quan ells s’enriqueixen a costa dels demés, abans la moda era no tenir pietat pel treballador, fer-lo el màxim de productiu, ara no, ara toca ser solidari amb el poble treballador i desafavorit, CÍNICS!

Són tan cínics que ni ho veuen, els diners que envien al “3r món” mitjançant ONG’s i altres organitzacions pagades per l’estat, que alhora actua d’acord amb els interessos privatius del sistema, només se’ls queda aquesta organització o en la majoria de casos també l’estat corrupte elegit no-democràticament. I en qualsevol cas, aquesta roba, aquests aliments enviats a aquest “3r món” no serveixen per res, LA RAÓ rau en que nosaltres NO SOM els seus pares, els hem de donar les eines perquè ells construeixin el seu món, però això al capital no li interessa.

El problema no és que la gent no s’impliqui en millorar el sistema, el problema està en que la gent no té voluntat de canviar el sistema, i mentre seguim pensant que el sistema es pot millorar, mai farem un sol pas per canviar-lo. Cal una ment forta i estructurada que posi dempeus aquest moviment que es construeix de base individual i que posteriorment acaba sent un moviment col·lectiu i que busca aquest canvi anhelat. No hem de seguir les doctrines d’antics líders i ideòlegs que en aquell moment plantejaven una base sòlida individual per un moviment col·lectiu, cal inventar noves bases, o seguir les recentment inventades.

Visca la República!

Aquella tarda, els taxis i els tramvies no cobraven, els bars servien de franc. Als estancs, procuraven tapar la corona i la bandera. En alguns llocs on hi havia corones tallades en pedra, la gent les destruïa sense ferocitat. A alguns monàrquics que sortiren a cridar, els feren callar amb empentes gairebé afables.

Unes hores abans, Companys, al balcó de l’Ajuntament, havia enarborat una bandera republicana, portada des d’un centre lerrouxista, l’únic que tenia idea de com seria la bandera de la República. Macià, reunit amb uns amics a la llibreria de l’Armand Otero -al carrer de la Cucurulla-, en saber que Companys havia proclamat la República, s’apressà a anar a la Diputació i proclamà la República catalana dintre de la República Federal Espanyola, i envià Companys al Govern Civil, on s’havia instal·lat l’Emiliano Iglesias, la mà dreta (sempre en la butxaca d’algú altre) de Lerroux, no fos cas que es vengués els mobles i les màquines d’escriure. A Eibar els obrers havien proclamat la República una estona abans i poc després ho feren els funcionaris de Correus a Madrid, davant la Cibeles. Romanones, Miguel Maura i Alcalà Zamora negociaven. Sanjurjo, Mola i Franco es passaven al bàndol republicà, com havien fet, abans, uns quants intel·lectuals (Delenda est monarquia havia titulat Ortega y Gasset un article seu a El Sol), i també un grapat de monàrquics decebuts pel Cametes (com anomenaven Alfons XIII). Azaña, per exemple, havia estat del partit de Melquíades Álvarez, aquell del qual Unamuno digué: “A mí, que me cuesta tanto creer en Dios, cómo quieren que crea en Melquíades Alvárez?”.

La gent pujava de franc als tramvies, desfilava per qualsevol cantonada, cridant incansablement: “Visca en Macià! Mori en Cambó! Visca en Macià! Mori en Cambó!”.

La gent sabia el que volia. Havia votat dos dies abans, amb gran sorpresa de tots, no pels regionalistes de la Lliga ni pels republicans assenyats, sinó pel ximple del Macià, l’home que havia intentat entrar armat a Catalunya per Prats de Molló. Els republicans encunyats de nou també sabien el que volien: que el canvi de règim no fos sinó un gest polític i no pas un canvi de societat.

Però la gent, que no tenia ni idea que hi hagués un Himno de Riego, cantava La Marsellesa, que tothom sabia que era l’himne de la Revolució Francesa.

L’endemà començaren vuit anys d’atzagaiades, fins al 1939. Tot perquè els republicans preferiren l’himne de Riego en homenatge a un afusellat, a la crida a les armes de la Marsellesa, és a dir, un canvi de símbols a un canvi de contingut.
El problema de la República fou, des dels seus inicis, que no hi havia republicans amb prestigi, que el nou règim caigué a les mans dels antics monàrquics, fastiguejats amb Alfons XIII però no amb la societat que hi havia. No volien, és clar, fer la Revolució Francesa, obra de la burgesia francesa, i la burgesia del país -començant per la catalana- no volia canviar les coses, sinó només les figures (i encara, sovint ni això). Els que volien un canvi de societat eren els de la base, els obrers, els pagesos, els artesans, els petits botiguers del poble i de barri, que venien a fiat als veïns que feien vaga, però aquests reclamaven una revolució socialista o anarquista, però no burgesa. Joaquim Maurín, que poc abans havia fundat el Bloc Obrer i Camperol, deia que ja que la burgesia del país no era capaç de fer la seva revolució, l’havien de fer els obrers, per passar després al socialisme (i encara sort que no era el socialisme del PCE, que el 14 d’abril, calcant una consigna de Moscou, reclamava a la Puerta del Sol todo el poder a los soviets, en un país on pocs sabien què era un soviet i on, és clar, no n’hi havia cap).

És difícil imaginar, ara, el prestigi que tenia Macià a tota la Península. Se’l veia, precisament, com aquell que volia fer un canvi a fons (malgrat que havia acceptat canviar la República catalana per la Generalitat, un nom que el catedràtic i ministre socialista Fernando de los Ríos es tragué de la màniga i de la història catalana).

Quan Macià anà a Madrid a presentar a les Corts el projecte d’Estatut Català, féu el viatge en l’exprés de la nit. No s’imaginava que a les estacions dels pobles aragonesos i castellans la gent esperés fins a la matinada el pas del tren per ovacionar-lo. I llavors els diputats catalans cometeren un greu error (que repetirien cinquanta anys més tard): no aprofitaren el seu pretigi momentani per aconseguir una Constitució federal. I si bé els traspassos de serveis a Catalunya foren ràpids (es completaren en una mica més d’un any), de l’Estatut de Galícia no se’n tornà a parlar i el del País Basc fou aprovat a corre-cuita ja començada la guerra civil i a causa de la guerra civil.

Si el 18 de juliol de 1936 el cop militar no fou un golpe més, és perquè la República havia deixat molta feina per fer i aquells que la República no sabé incorporar foren justament els que la defensaren fins que els hereus dels republicans de 1931 (amb Negrín al capdavant) els tornaren a empaitar com Azaña ho havia fet amb la ley de vagos y maleantes, que calumniava a més perseguir.

La història de la Segona República fou agitada (separació de l’Església i de l’Estat; vot a les dones, multiplicació de les escoles primàries -quan les que hi havia solien estar en pisos llogats-; sublevació de Sanjurjo; aliança de lerrouxistes i dretes el 1933 i divisió entre els lerrouxistes; divisió entre els socialistes; Aliança Obrera a Astúries el 1934 i Aliança Companys-Dencàs a Catalunya: repressió a Astúries el 1934 i aliança Companys-Dencàs a Catalunya; repressió a Astúries i a molts pobles del sud; escàndols amb els governs de dreta -de l’estraperlo i Nombela-; els republicans ajuden els comunistes a formar un front popular que exclou les forces més reformadores; reforma agrària mai aplicada i repressió a moltes zones rurals; destitució d’Alcalá Zamora de la presidència de la República per haver decretat la segona dissolució de les Corts, que justament permeté la victòria del front popular que votà la destitució; Azaña a la presidència i Casares Quiroga de cap del govern -aquell Casares que quan els periodistes li digueren que al Marroc els militars s’havien alzado, contestà: “Pues si ellos se han alzado, yo me voy a tumbar”, i se’n anà a dormir-; temptativa d’apaivagar els militars amb un govern Martínez Barrio, quan ja es lluitava als carrers).

Tot això fa setanta anys que començà. Qui sap si ja ha acabat..

Víctor Alba (diari Avui, 14 d’abril de 2001)

Carta de l’Enric Duran

La fiscal, representant a 19 dels 39 bancs i entitats financeres a les quals vaig expropiar, m’ha portat a la presó preventiva argumentant que “els fets són greus” i que “existeix risc de fuga”.

Els bancs s’atreveixen a qualificar la meva acció com a greu quan és la seva creació de diners sense base real i la seva esbojarrada especulació financera la que ha comportat:

- Que hagin necessitat préstecs amb diner públic per una quantitat 100.000 vegades més gran a la que se’m reclama.

- Que, com a producte d’aquest sistema financer, els darrers anys hagin estat els de major destrucció d’ecosistemes i major esgotament de recursos fòssils i minerals. Una destrucció creixent a la que ens condemna un sistema que necessita créixer per funcionar, espoliar la natura cada cop més, per mantenir-se.

- Que l’atur hagi arribat al 17% de la població i continua pujant.

- Que milions de persones estiguin perdent propietats i tancant negocis en no poder afrontar els seus deutes, quedant condemnades a la morositat de per vida.

El que he fet jo conjuntament amb els milers de persones i grups que em col·laborat en les publicacions CRISI del 17-S i PODEM VIURE SENSE CAPITALISME d’aquest 17-M ha estat generar el debat social necessari sobre el model de societat que volem, en un moment de crisi estructural que és la millor oportunitat que tenim per canviar el rumb abans que sigui massa tard.

Greu és doncs, la situació a la que ens ha portat la banca com a punta de llança d’un sistema caduc, que navega camí del barranc. La meva acció només ha estat una manera de posar-ho sobre la taula, una acció, recordem-ho, que els mateixos bancs que ara m’acusen li restaven importància o desmentien al setembre quan la vam fer pública i creien que era possible silenciar-nos.

D’altra banda en relació al suposat risc de fuga cal fer memòria:

- Com es van assabentar de la meva acció? Perquè jo la vaig fer pública.

- Com m’han pogut detenir? Perquè jo he comparegut públicament en una roda de premsa a la UB, en el mateix lloc o­n el dia següent se’m van emportar, hores desprès d’aconseguir una ordre de detenció.

Per tant no em vaig evadir de la justícia, ja que entre l’ordre i al detenció efectuada hi van unes poques hores.

Risc de fuga? Els dels bancs que volen fugir d’estudi, per defugir el nostre dit que els assenyala com a problema.

La raó veritable del meu empresonament preventiu no és una altre que el perill que representa pel poder financer i polític, la meva presencia publica amb un discurs més fort, clar i contundent del que poden assumir. El mateix discurs que el de la publicació Podem viure sense capitalisme que està generant un gran debat social aquest dies.

La meva és una veu de moltes, però és una veu que simbolitza ara mateix la insubmissió als bancs, al creixement i al conjunt del sistema actual en crisi. Una insubmissió que deixa en evidència l’actitud submisa de la classe política. Per això se’m ha empresonat, per això defensar la meva llibertat immediata és defensar la lliure expressió i el lliure debat en relació al model de societat que volem, que solucioni la crisi sistèmica actual.

Perquè cada vegada més persones i més diverses pensem que podem viure millor sense capitalisme, i que podem ser ara i aquí el canvi que volem!

---

El rescat de CCM marca una nova fase de la crisi a l’estat espanyol

La intervenció de CCM per part del Banc d’Espanya és molt més que un avís, és el senyal d’una nova fase de la part financera de la crisi sistèmica a l’Estat Espanyol.

Fins aquest moment, els diferents polítics s’havien aprofitat de la poca exposició de la banca espanyola als bancs d’inversió i al sector hipotecari subprime d’EUA per defensar la il·lusió d’un sistema financer fort i fins i tot modèlic.

La realitat és que si la banca espanyola havia invertit poc en la bombolla d’EUA, és perquè s’havien exposat completament a la bombolla immobiliària pròpia, la qual es va punxar en vora un parell d’anys de retard en relació a la subprime. Per això, el primer rescat d’una entitat com CCM arriba ara.

En economia, repetir mil vegades una mentida no la converteix en veritat, i la repetició sistemàtica d’alabances respecte les finances espanyoles, s’haurà de rendir a l’evidència de la bola de neu que tot just s’està començant a generar.

Ens trobem davant d’una confluència de factors que poden fer que les conseqüències de la crisi espanyola siguin especialment cruentes. Som en una recessió accelerada de l’economia global, amb uns índexs d’atuir i morositat que no paren d’augmentar, en d’altres pilars de l’economia en forta davallada, com la construcció, l’automòbil o el turisme. Com a part d’aquesta situació, es calcula que només les caixes d’estalvi tenen unes inversions de 250 000 milions en promocions hipotecàries, per uns actius que tenen un valor actual de 70 000 milions.

La previsió de 9000 milions d’euros que l’Estat ha aprovat per avalar aquesta entitat, respon gairebé a un 20%del que s’havia destinat a reactivar el sistema financer a l’octubre, tot i que l’entitat té menys de l’1% dels actius de la banca espanyola. 3000 d’aquests ja s’estan injectant des del banc d’Espanya.

Cal preveure i valorar fins quan el sistema públic podrà suportar l’augment de despeses en tots els fronts oberts, i especialment a quantes entitats es podrà rescatar i de quina dimensió, tenint en compte que ja al mes de febrer el seu govern ha estat avisat per l’excés d’endeutament públic per part de la comissió europea.

I mentre l’estat espanyol destina una part significativa dels seus recursos a salvar entitats financeres que s’han excedit en operacions d’especulació immobiliària, centenars de milers de ciutadans i ciutadanes afectades per aquesta mateixa sobrevaloració d’actius intenten sobreviure amb hipoteques que superen àmpliament el preu dels seus habitatges, que no podem pagar. Molts d’aquests habitatges els perdran, i passaran a formar part del parc patrimonial d’algunes d’aquestes entitats financeres, com la CCM, rescatada amb diner públic.

I a cap dels dirigents de la CCM no se’ls atribueix cap responsabilitat punible, per més que els 3000 milions d’euros que almenys costarà el seu rescat siguin una quantitat que trauria de la ruïna a desenes de milers de persones si també en poguessin disposar. En canvi, per exemple, jo sóc a presó, i acusat de fer desaparèixer unes quantitats que són simbòliques en relació a l’escala en què es mouen les finances, després d’una acció que ha volgut denunciar, entre d’altres, aquest sistema financer que fa aigües.

Arrossegant contradiccions com aquesta, la bola de neu ha començat a rodar. Molts pensem que d’allà o­n descendeixi no es recuperarà perquè aquesta és una crisi d’un sistema caduc i per més missatge tranquil·litzador que es doni des del govern, el temps acabarà posant les coses al seu lloc.

Enric Duran, 30/3/09

http://www.podem.cat

PODEM!

Documental: Tot sobre la Marxa

El col·lectiu Temps de Re-voltes va editar fa temps un documental en el qual expliquen com va anar la Marxa pel Decreixement, feta, entre d’altres persones, per l’Enric Duran, l’activista que va estafar més de 400.000 € als bancs en crèdits bancaris.

He penjat el documental a blip.tv perquè tots el pugueu veure on-line còmodament i per fer-ne major difusió:

1a part

2a part

Aquest documental l’he penjat permanentment a l’apartat Educant la consciència, el qual ja disposa de varis documentals i documents (actualitzant cada setmana!) per la formació de la ment anticapitalista i per combatre el sistema.

Els diners

Tots en tenim, pocs, molts, en efectiu, invertits, tenim casa, per tant tenim diners, tot val diners. Però què són realment els diners? Bàsicament són monedes i bitllets que fem servir per tenir coses, coses que ens ajuden a viure, un cotxe, una casa, un garaig pel cotxe, un condó per cardar i no tenir fills o transmetre malalties. Tot val diners, fins i tot els humans valen diners, moltíssima gent compra humans per fer-ne negoci, i en aquest sistema, és ben legítim, però no legal. Els diners, són qui té més actualment, els diners ho valen tot, valen diners, els diners valen diners. Tot això és molt simple, i és la teoria que tots hauriem de tenir clara (i per això l’explico)  però a partir d’aquí els que som una mica llestos i hem realitzat el fet penat de pensar (penat a cops de porra i penes de presó) no podem evitar preguntar-nos com viuriem sense ells, sense ells, tot el que tenim no tindria valor pel sistema, per nosaltres potser sí, perquè som persones i tenim valor sentimental per les coses a les quals ens aferrem perquè ens recorden persones, instants o situacions maques o dolentes. Records. Per mi, no hi ha cosa més cínica que valorar el que tenim amb simples fulls de paper en forma de rectangle o monedes de metall, al cap i a la fi, només haurien de ser paper i metall, no? Com qualsevol carta o llauna.

Doncs no, tenim uns senyors que es fan anomenar Fons Monetari Internacional (FMI), el qual controla totes les transferències del món, junt amb el Banc Mundial, i que ens diuem que aquell paper i aquell metall tenen valor, però quin cony de valor? En diners, sempre el mateix, els diners tenen valor de diners. Els diners valen diners. Que absurd, eh? Sí, és molt absurd, com el sistema actual, que es basa en que uns s’aprofiten de la força de la resta, ai no, que això era abans (?), quan hi havia burgesos i obrers, quan hi havia fàbriques, telers i fundicions. Però collons, però si això era abans, ara l’obrer té drets i privilegis (?)! Qui és ara el que mana? Qui és el tirà que ens diu què hem de fer i deixar de fer en tot moment, què o qui ens diu quin bé de consum cal produïr amb tal matèria? Ningú ho sap, tothom es fa l’orni i aquest bon home (?) ens continua dictant que els diners valen diners, que les nostres cases, els nostres cotxes, les nostres rentadores, les nostres bicicletes, els nostres pneumàtics, valen… diners.

I jo, que sóc tant humil que tinc ment per pensar, jo, em pregunto, per què no abolim els diners? Són un bé superficial, simples trossos de paper i de metall, imprimits i encunyats en un lloc controlat per un tal banc que diu quin valor té cada tros circular de metall i rectangle de paper. Aleshores, una colla de senyors eixelebrats i molt astuts, van a un edifici situat al Passeig de Gràcia al qual anomenen Borsa, i allà, agafen els seus diners, però no els papers i les monedes, sinó simples números en una pantalla d’un ordinador que val diners, i els donen a una colla de senyors, els quals en fan el que els hi rota, però al cap d’un temps, els augmenten. Els multipliquen, els tripliquen, els quadripliquen. I aleshores, el senyor que ha donat aquests diners en documents que anomenen “fons d’inversió”, es fa ric, es compra un cotxe nou de trinca que li costa molts diners, i es munta una empresa que també li costa diners. Aquest senyor té ganes de ser gran, només té 27 anys però ja vol ser pare i muntar una família, que també val mooolts diners, que si casament, que si casa (i hipoteca), que si escola (?) pels nens, que si ara vull anar de vacances, ara m’apunto a un gimnàs, la dona diu que li surten arrugues i s’ha de comprar cremes i potingues que només la destrossen (en personalitat i aspecte), muntes una família i ja ets esclau dels diners, per tant ets esclau del sistema, tens deutes, molts deutes, els diners no són nostres, sabeu? Són del sistema, ell els ha inventat i els hi ha posat una patent que diu que per tenir-los has de pagar una quota anomenada interès, que val diners, i que, a més, també has de pagar impostos que van destinats, la gran majoria, a fons social per fer avançar (?) el país cap a la prosperitat (?) i el futur.

Eh… perdoneu, però… i la vida? La nostra vida són diners, la nostra vida val diners perquè la nostra vida és la casa, l’escola dels nens, l’empresa, les potingues de la dona, la roba, les sabates, la corbata, la rentadora, l’electricitat que fa funcionar els nostres rentaplats, rentadora i ordinador, la nostra aigua val diners, que ja té collons que fem valdre l’aigua, quan és un bé que està per sobre de tothom, és quelcom que ens donà la vida i nosaltres ara la maltractem d’aquesta manera, anomenant-la “un bé de consum”.

El consum, el gran aliat del banc, i dels diners, què faríem (o què farien ells) sense consum? Un dia, quan s’acabà la segona guerra mundial, un senyor mooolt important, va dir que calia consumir, consumir, i consumir, que la resta era igual. Abans de ser persones, estudiants, treballadors, funcionaris, i tants d’altres adjectius per descriure una persona, som consumistes. Consumim, i donem vida al sistema, el fem avançar, perquè aquest es basa en els diners, si aquests es queden a casa, sense que ells ho sàpiguen (amb els riscos que això comporta, de seguretat), el sistema s’enfonsa. Ostres, ho heu sentit? El sistema es pot enfonsar si no deixem els nostres diners al banc, i si a més no els fem circular, si nosaltres ens donem valor a nosaltres mateixos com a persones, no com a diners, ens dediquem a viure cadascú amb cadascú, ignorant el sistema, menjant el que cultivem a casa nostra, compartint els aliments que ens sobrin amb la resta de gent sense cap recàrrec mercantil, simplement donant o intercanviant el que produïm, els nostres menjars. Rentant la roba amb aigua de la font, aigua que surt d’un aquífer o d’un pou, i que podem compartir tots (i evitar la sobrecàrrega energètica i l’individualisme que suposa tenir una rentadora a cada pis i a cada casa del planeta), abans la gent ho feia, això, sabeu? I encara hi ha gent que ho fa, i direu, bah, hippies endarrerits, porrates, blablabla. Heu de saber que aquestes persones viuen, simplement viuen com hauriem de fer-ho tots, com a persones, no com a engranatges del neoliberalisme, dominats pels diners i valorats amb tants milions de fulls de paper. Què som, al cap i a la fi? Consumistes.

La conclusió a la qual he arribat és que hauríem de ser autosuficients, abans per desafiar el sistema i fer-lo caure només calien 4 còctels molotov i ja dimitien els caps de govern, per no agradar a l’”establishment” només havíem de dur samarretes del Che, ara això ja no serveix de res. Cal autoorganitzar-nos, autogestionar-nos i alhora compartir el que és nostre, el que valorem com a poma o com a mongeta, com a samarreta o com a pantaló, no com a euros o dòlars, allò val tals euros, no, això s’ha d’acabar.

Per tant, cal decrèixer, ara estem creixent, utilitzem els béns del sistema per sentir-nos millor, per viure! Això no és digne d’una persona. No és digne d’un humà, de vida només en tenim una i l’estem malbaratant entregant-la al neoliberalisme, valorant-la en diners perquè ells ens facin el que vulguin. Això no és just!

Com a primera mesura, cal retirar els diners dels bancs, els hem de destruïr comprant el que el neoliberalisme anomena com a llavor o roba, béns utilitzables que ens donaran autosuficiència, cal transformar el diner en béns que podem tocar i que no són simples xifres en un monitor o al cap d’un executiu que planeja com prendre’t la major quantitat d’aquests diners. Ens caldrà anar amunt i avall per extendre la idea, o utilitzar Internet, caldrà que comprem un ordinador i unes bones sabates o una bicicleta, que després no ens costin diners de mantenir, l’ordinador el podem mantenir amb la força natural de l’aigua, només ens cal una mica d’enginy i força de voluntat per aprendre a viure com cal viure un humà digne de viure. Caldrà que cultivem les llavors com millor podem, i quan en surtin els brots, veureu realment en què es converteix aquesta força revolucionària emesa en benefici propi en curt termini, i en benefici col·lectiu a llarg termini, no sabeu cultivar? No passa res, simplement heu de plantar una llavor sota la terra, en un lloc solei, i mullar la terra de tant en tant, l’experiència i les ganes de millorar i de viure faran la resta. Haurem d’educar els nostres fills com millor podem, els haurem d’ensenyar a escriure, a llegir, i a respectar. I també els haurem de transferir la nostra experiència adquirida, i així aconseguiran ells ser lliures també, i expandir el missatge a les noves generacions, sobre que una altra vida, allunyada dels diners, és possible.

No vols mesures anticrisi, aquí en tens d’efectives!

PODEM VIURE SENSE DINERS, O NO?

Per un ensenyament de qualitat i per tothom qui el vulgui i el necessiti, DECREIXEM.

Per una feina justa i per tots i totes, DECREIXEM.

Per poder viure com hem de viure, DECREIXEM.

——————————————————————————————-

Enllaços decreixentistes i eines per l’expansió de la idea:

• Documental: Tot sobre la marxa
• Documental: Insumbís a la banca (sobre l’Enric Duran)
• Web: Temps de re-voltes
• Text: Manifest pel decreixement | Adhereix-t’hi!
• Xarxa: Xarxa pel Decreixement | Uneix-te!
  
• Col·lectiu: Col·lectiu Crisi | Participa!
• Llibre: Abolim la banca (Enric Duran)
• Diaris: Crisi? Creus que els bancs et roben? | Crisi? Podem!
• Accions: Vaga d’usuaris i usuàries dels bancs | Autonomia alimentària
• Comunitat: Comunitat de moroses
• I tants d’altres col·lectius i persones que treballen dia a dia i que ja han posat en marxa el seu projecte decreixentista contra la crisi del neoliberalisme.

I si vols decrèixer però no saps per on començar, només cal que m’escriguis un correu aquí: esola@ymail.com i et contestaré quan l’hagi llegit!

[Bolonya] Tensar la corda

Feia dies que creia que s’havia de tensar la corda pel tema de Bolonya, i avui ha estat un dia crucial per fer-ho realitat.

Per una banda, en Tomàs Sayes ha anunciat que deixa d’ingerir glucosa, després de 30 dies de vaga de fam, en Tomàs ha perdut més de 10 quilos, però fins ara consumia glucosa per evitar les cetonúries, avui han estat màximes, i això vol dir que el cos ha deixat de consumir les que ingeria, i comença a consumir-ne del fetge i del cervell. Això evidentment no és gens bo, en Tomàs està dèbil, i demà pot entrar en estat crític. Estic molt preocupat per ell, però n’estic segur que si jo fos ell faria el mateix. Fa estona que penso una cosa… imagineu-vos la reacció dels estudiants a la mort d’en Tomàs. Imagineu-vos-ho. S’ha de ser molt fred per pensar-ho, però em sembla que en Tomàs el que vol és això, vol ser el detonant. I m’entristeix el fet que ell ho hagi de ser, i segur que ell n’és ben conscient, és un home valent, un informàtic, un supervivent! Ànims Tomàs.

Per altra banda, l’Arnau Mallol ha anunciat el recorregut de la manifestació d’aquest dijous, passarem per les Rambles vulguin o no, no tenen dret a dir-nos per on hem de passar per reclamar el nostre dret d’opinió. El recorregut serà Plaça Universitat-Carrer Pelai-Plaça Catalunya-Les Rambles-Carrer Ferran-Plaça Sant Jaume. Intentaré ser-hi.

FORÇA!

[Bolonya] Guia: domesticar els lliurepensadors

Encara abunden els que no saben amb exactitud en què consisteix la Convergència Europea o Reforma de Bolonya, i el que és encara més desesperançats: són moltes vegades els propis estudiants universitaris els que encara deambulen perduts entre l’espessa boira de la desinformació.

Sobre el paper, l’objectiu principal de la Convergència Europea és la possibilitat d’homologar els títols universitaris a tot Europa, propòsit que, dit sigui de passada, és molt lloable. Tanmateix, la reforma de Bolonya té certs aspectes molt obscurs, i no cal ser conspiranoic per advertir el perill que suposarà la seva implantació. Començarem comentant els punts menys polèmics i augmentant la intensitat de la nostra crítica fins a assolir el clímax amb el tema del finançament de les titulacions.

1) S’estableix un règim de pràctiques assistencials obligatòries, de manera que l’alumne ha d’assistir a la universitat un determinat nombre d’hores a la setmana. Aquest punt, per a alumnes de titulacions científicotècniques, no té una rellevància especial, ja que la major part d’aquests cursos ja comptaven amb pràctiques assistencials obligatòries. Tanmateix, per als estudiants d’alguna de les branques de les anomenades humanitats, educació, etc., Les pràctiques assistencials es converteixen en una mena de treballets en termes de “redaccions”, “comentaris de text”, “exposicions orals” … la finalitat correspon més amb la voluntat de mantenir l’alumne en l’aula que la transmissió de coneixements. Fins que es comencés a gestar aquest procés de convergència, l’assistència de l’alumne a les classes era lliure. La forma d’avaluar consistia, bàsicament, en una “prova objectiva” anomenada “examen”, i que a vegades es compaginava amb la realització de treballs (assaigs, monogràfics, ressenyes, etc.). El problema rau en que alguns alumnes es veuen obligats a treballar per pagar els seus estudis, amb la qual cosa, l’assistència obligatòria a les pràctiques (els anomenats “crèdits ECTS”) dificultarà que aquests estudiants puguin compaginar la seva activitat laboral i la seva tasca acadèmica. Per als alumnes que treballin, hi ha quelcom anomenat “exempció de pràctiques”, certificat amb el qual queden exempts de l’obligació d’assistir a les pràctiques. No obstant això, aquest document només es podrà aconseguir presentant un contracte laboral. Qui ara per ara digui que desconeix el fet que estudiants i professionals, i en definitiva, tot aquell que desenvolupi una tasca remunerada no necessàriament té un contracte i cotitza a la Seguretat Social viu al País de Mai Mai o no està sent sincer en la seva argumentació. L’economia submergida és una realitat tangible i aclaparadora. Això no passaria de ser un fet aïllat, si no fos perquè els estudiants són un sector que pateix, especialment, el treball il·legal, ja que la necessitat de compaginar treball i estudis requereix unes condicions laborals que rarament s’ajusten als convenis de qualsevol sector de treballadors professionalitzats. L’exempció de pràctiques s’atorga amb la condició que les hores setmanals pertinents per complir amb el règim dels anomenats crèdits ECTS es canviïn per treball acadèmic no assistencial, amb la qual cosa, la situació de l’alumne que treballi sortirà perjudicada en qualsevol cas.

Problemes en relació als crèdits ECTS així com pel que fa als criteris d’avaluació:

- No sembla haver-hi un criteri clar a l’hora d’avaluar atenent els crèdits ECTS. És curiós que, mentre en algunes universitats o facultats dins de la mateixa universitat duen anys introduint les pràctiques ECTS en els programes i criteris d’avaluació de les assignatures, en altres ni tan sols s’ha sentit a parlar del tema encara, i no ho faran fins a la seva termini màxim d’implantació en el 2010.

- Estem allunyant del sistema d’avaluació basat en el criteri d’”examen” amb o sense treballs addicionals. L’examen (criticat erròniament per amplis sectors de l’alumnat) representava la prova objectiva que garantia discernir entre els alumnes que havien adquirit els coneixements exigits pel professorat en igualtat de condicions. Ara, però, l’alumne veurà dissolta la seva nota final de cada assignatura entre exàmens, treballs i pràctiques, obligat a mantenir un rendiment absolut cadascun dels dies que duri el seu període d’avaluació (quadrimestral o anual) si no vol veure minvada la seva nota mitjana.

- Si el 1784 Kant escrivia en el seu article “Què és la il lustració?” sobre l’autoculpable minoria d’edat de la humanitat, la autoculpable dependència dels homes dels dictats absoluts d’altres homes respecte al que els primers havien de fer i pensar, els criteris de la Reforma de Bolonya proposen un seguiment individualitzat d’un alumnat que ja vam deixar molt enrere. Els criteris individualitzats d’avaluació només tenen sentit si s’accepta que els estudiants universitaris no estan capacitats per a organitzar les seves activitats acadèmiques en funció d’uns criteris objectius d’avaluació. En altres paraules, un tutelatge individualitzat de cada alumne per part del professorat, necessàriament, pressuposa que els estudiants no som responsables … no som majors d’edat. No sembla que anem a gaudir d’una època massa il·lustrada amb la Convergència Europea.

- Per a aquells alumnes que estiguin obligats a treballar per pagar els seus estudis (davant el més que insuficient sistema de beques que patim a Espanya), l’única opció possible serà la d’estudiar a la UNED; Universitat Nacional d’Educació a Distància. Tanmateix, per a tots aquells estudiants que patirem el canvi i que podríem plantejar fer el trasllat d’expedient per poder continuar els nostres estudis a la universitat a distància, ens trobem que el sistema de convalidacions anula pràcticament els nostres expedients acadèmics, perdent gran part de les assignatures cursades en les nostres respectives universitats. D’altra banda, es perd la llibertat que existia a Espanya de triar universitat lliurement. Per a tots aquells les famílies de les quals no poden pagar la seva dedicació completa als estudis no existirà tal opció.

2) Les titulacions s’igualaran sota el nom de “grau”, en el qual es dissoldrà l’antiga diferència entre “diplomatures i llicenciatures”. Amb el grau sembla establir un currículum acadèmic basat en coneixements generals que es concreta en el “postgrau”, el qual consistirà en un Màster bastant car (entre 1200 i 2000 euros a Espanya, enfront dels 200-300 euros a Alemanya, per exemple) i, si no m’equivoco, no subjecte al règim de beques i ajuts. Qui no desitgi realitzar el Màster comptarà amb el grau que, no obstant això, li servirà de ben poc. Per a aquells que aspirem a dedicar-nos a l’ensenyament secundari un cop haguem finalitzat les nostres titulacions universitàries, no podrem fer-ho sense pagar el Màster, ja que el CAP (Certificat d’Aptitud Pedagògica) desapareix. Qui segueixi mantenint que això no implica un retrocés pel que fa al dret de tots els ciutadans, en condicions d’igualtat, a rebre una educació superior universitària, una de dues: o és un il lús, o en realitat dóna suport a una educació pseudo – pública o privada, elitista i que, ja no estarà a l’abast de tothom (si és que alguna vegada ho ha estat completament).

Una altra polèmica respecte a aquest punt és que s’està parlant, des de les elits rectoral que pretenen implantar aquesta reforma sense escoltar els que haurem de patir, d’establir una nota de tall per accedir al Màster. Això implica que molts alumnes que, per coses de la vida, no hagin pogut superar aquestes notes mínimes per accedir al postgrau, tindran els seus graus aprovats, i amb ells, una mà davant i una altra al darrere, hauran d’enfrontar-se a l’apassionant món del mercat laboral amb uns títols universitaris en els quals hauran empleat de 3 a 4 anys de la seva vida (com a mínim) i que, tanmateix, no els serviran de gran cosa.

3) La manera de la qual es finançarà l’”educació pública” (que, si us hi fixeu, ja no és tan pública, però seguirà fent-se dir així, per qüestions estètiques i propaganda) serà la tan fiable i desinteressada inversió privada. Però no acaba aquí la problemàtica, doncs s’ha dit que l’Estat finançarà les carreres que més finançament privat rebin (encara que sembli contraintuitiu i violi els principis del més pur i simple sentit comú). A canvi de que les empreses beneeixi a les titulacions universitàries amb els seus diners, tindran veu i vot respecte als coneixements que, en les diferents àrees, han de rebre els alumnes perquè les seves capacitats s’ajustin millor a les demandes de les empreses en les quals , en un futur, tindran els seus treballs.

Problemes que planteja i plantejarà, segons l’exposat, la reforma en el finançament de l’educació superior:

- No sembla massa intel·ligent (o desinteressat) educar els ciutadans que exerciran càrrecs d’interès per a la societat és el que es vol, deixar part dels continguts de coneixement que han de formar els alumnes a mercè de les exigències canviants del mercat i l’afany de lucre del sector privat, sempre al servei de la divisa que diu: “obtenir el màxim benefici a partir del mínim cost”.

- Algunes titulacions, senzillament, desapareixeran. No és cap secret que es suprimiran algunes carreres, cosa que no és admès obertament és el fet que seguiran desapareixent altres que, ara per ara, considerem vitals per formar persones capaces i crítiques. Qui voldrà finançar Filosofia, Història i altres branques de les sempre malmeses humanitats? Quins dels intrèpids empresaris invertiran en la formació d’aquestes matèries tan poc rendibles a mig-curt termini? Podem suposar que aquestes disciplines no desapareixeran immediatament, i seguiran vivint del subsidi de l’Estat. No obstant, basant-nos en el mètode de prospectives sociològiques, a través del qual ens podem aventurar a predir el futur, atenent no a oracles o revelacions divines, sinó a les més que de sobres conegudes regles del mercat i la política econòmica, està bastant clar que aquestes indispensables disciplines del coneixement humà començaran a ser molestes als ulls d’un sistema que estarà encantat de veure com titulacions del tipus de “Administració i direcció d’empreses” es financen pràcticament soles.

Fa molt temps que els polítics, d’un o altre color, encarregats de dissenyar lleis polititzades de l’educació, es queixen de la quantitat d’alumnes, especialment aquells procedents de la branca d’humanitats, que s’aprofiten dels recursos del finançament públic (tot i que paguin les seves respectives matrícules, no tan barates, per cert) per engreixar les llistes de l’atur al finalitzar els seus estudis. L’error de tots aquests fanàtics del criteri utilitarista ha estat, pel que fa a aquesta reforma, plantejar el problema al revés: No són les titulacions les que han d’adaptar els seus coneixements a les exigències del mercat i als seus criteris de productivitat, sinó que, com en el cas d’Anglaterra (que posseeix un sistema més obert d’accés a llocs de treball relacionats amb les capacitats de l’aspirant al lloc), hauria de ser la societat, el sector privat, etc., el que hauria d’haver après a treure partit als amplis coneixements dels alumnes de, posem el cas per ser les més afectades, malmeses humanitats. El problema és que tenim un sector privat on els empresaris controlen fluxos d’informació, inverteixen en R + D a un nivell de complexitat i sofisticació exorbitant i, tanmateix, per a altres qüestions segueixen criteris propis dels temps de la Revolució Industrial. Per ser justos, direm que això estava començant a canviar, però no tant com caldria. El sistema continua sent el mateix: o el jove en qüestió posseeix coneixements sobre macro i micro-economia, o sobre processos tecno-científics molt precisos, o ha de vendre la seva força de treball com a precaris assalariats en sectors com la construcció o el turisme (treballs tan dignes com qualsevol altre, però per als que els universitaris no han emprat gran part de la seva joventut adquirint formació). També té l’opció de realitzar un mòdul o cicle formatiu de dubtosa sortida laboral i amb el que, probablement, continuarà exercint una funció laboral “des de baix” de qualsevol procés de producció especialitzat.

Som aquí, donant per vàlida la hipòtesi que Història o Filosofia, per nomenar algunes de les titulacions que es veuran afectades, són importants per a la societat. No podrem dialogar raonablement amb algú que no comparteixi aquest supòsit. És un error refugiar-se en la creença que aquestes disciplines, per estar lligades a l’educació pública, són indispensables per a gran part de mandataris en les mans dels quals es troba el poder de dissenyar lleis d’educació i fixar els criteris pels quals una societat adquireix els seus coneixements i els seus individus formats. En nombroses ocasions, els que ens dediquem a l’estudi d’aquestes titulacions hem hagut de manifestar i emprendre actes de crítica social o desobediència civil per tal de paralitzar lleis que minvaven el nostre paper en l’educació en particular i en la societat en general. Viatgem cap a l’horitzó d’una societat composta per tècnics, d’entre els quals abunden els “tècnics en minúcies”, i en la que, cada vegada, seran més prescindibles les disciplines teòriques estretament relacionades amb la cultura i que permeten una tasca crítica, pràctica i amb un ampli camp de jurisdicció intel lectual.

Finalment, certs rectors i degans estan advertint sobre el fet que no es disposa de fons de finançament per a gestar el canvi exigit per la Convergència Europea. Atès que les autoritats i càrrecs polítics i educatius que aplaudeixen la reforma no semblen estar disposats a cedir, ens esperen anys en els quals patirem una educació no només mercantilitzada i un xic més elitista, sinó també precària i mancada de possibilitats efectives de finançament.

La implantació d’aquesta reforma s’ha estat preparant amb el consentiment d’un alumnat lent i aclaparat pels seus hàbits de consum. Més preocupat per tenir un telèfon mòbil amb bluetooth, un iPod i una consola amb jocs que li permetin fugir de la realitat a tota pressa que per exercir una tasca crítica respecte a processos polítics i econòmics que afecten tota la societat. Les elits partidàries d’una educació a la bolonyesa han comptat amb el beneplàcit del consentiment sota el principi segons el qual: “el que calla, atorga”. Només ara, després de, aproximadament, una dècada de preparació de la reforma, quan l’alumnat ha vist la imminència de la data d’implantació d’aquest despropòsit que és la Convergència (o com alguns l’anomenen ja, la “Divergència” o “Desconvergencia “), ha reaccionat fent escoltar les seves crítiques. I és precisament ara, quan els estudiants de la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona i la Universitat de Barcelona (així com d’altres universitats) han patit la brutal repressió policial al manifestar pacíficament les seves més que raonables crítiques i demandes.

Per les raons aquí exposades, i altres més que mai deixarem d’aportar, denunciem la Convergència Europea davant el judici del sentit comú i el principi d’igualtat d’oportunitats, pilar fonamental de la democràcia, almenys en la forma que està plantejada des d’instàncies europees quasi inapel·lables, davant les que els estudiants ens sentim com si vulguessim matar dinosaures amb pedres.

Hi ha tantes vies per a l’homologació de títols (principal objectiu de la Convergència, almenys sobre el paper) com puguem imaginar des de la sensatesa. Que no ens facin creure que l’única forma d’aconseguir que els estudiants puguin fer servir els seus títols a tot Europa passa per acceptar la reforma de Bolonya. L’homologació de títols a nivell europeu i el finançament públic de les universitats són dos temes que no haurien de coincidir, ja que no tenen absolutament res a veure entre si.

La nostra única opció és la unió de tots i cadascun de nosaltres, els que encara donem suport, des dels principis de la democràcia i la societat civil, una educació en termes d’igualtat d’oportunitats.

Ha arribat l’hora de que fem sentir el lema de Kant: “Sapere Aude” (atreveix-te a pensar), i que rebutgem aquesta reforma que ens tracten d’imposar les elits polítiques i educatives contra els interessos d’una societat veritablement democràtica.

Font: Mundo Bojiano

Traduït per mi